Violència i malaltia mental

És perillós el malalt mental?

Anualment, més d'un milió i mig de persones moren de forma violenta en el món. És a dir, aquesta quantitat esgarrifosa d'éssers humans mor a les mans d'altres éssers humans, o per les seves pròpies mans, perquè també incloem als suïcidis.

Això permet dir clarament que vivim en una societat violenta, violència que es manifesta de diferents formes. Sigui física, el final de la qual més dramàtic és la xifra esmentada abans, com també sota altres formes com la psicològica, la sexual, la social, etc.

La violència està present en molts llocs, gairebé diríem que en la vida quotidiana convivim amb ella: en la família, en la parella, en el carrer, en l'esport, en els mitjans de comunicació, en el treball, en l'escola, en les disputes religioses, en la relació entre grups humans diferents, entre països, en els jocs infantils, etc.

Seria molt difícil explicar les causes, segurament variades i complexes, però la majoria tenen a veure amb les passions humanes, les pors, les ambicions, les enveges, el poder, etc., és a dir, tot allò que és fruit de la fragilitat del esser humà, de les seves debilitats, de la seva incapacitat de dialogar, de ser incapaç d'arribar a acords sense l'existència de derrotats, de la seva impossibilitat d'assumir pèrdues, de la seva obligació de guanyar, de ser més que l'altre, de la seva necessitat de posseir sense importar els mitjans, de no poder acceptar que hi ha altres veritats, i d'una sèrie innombrable de conseqüències, totes elles fruit de la seva inseguretat.

La majoria d'aquests motius pertanyen al que podríem anomenar el món dels éssers humans denominats de “normals” encara que també, en major o menor mesura, al de tots els altres.

Entretant, històricament, la societat tendeix a explicar la violència com a conseqüència de la sense raó. I és cert que la violència no té raó que l'expliqui, no respon al raonable que un ésser humà exerceixi la violència de forma extrema, sigui del tipus que sigui, contra altre ésser humà.

Però cosa molt distinta és associar aquesta sense raó a la malaltia mental.

En el llenguatge col·loquial fem servir, amb freqüència, paraules com bogeria, esquizofrènia, malaltia mental, trastornat i un llarg etcètera per a explicar una conducta violenta a la que no sabem trobar resposta possible, que no podem entendre o que necessitem mantenir fora de la normalitat quotidiana, del nostre dia a dia.

Els mitjans de comunicació també les utilitzen correntment: “malalt mental ataca a un familiar”, per exemple. Rarament llegim o escoltem que altre tipus de malalts, com un cardiòpata o un ulcerós, ataca a un familiar, encara que segurament hi ha bastants més ulcerosos o cardiòpates, per dir dues malalties qualssevol, que ataquen a les seves famílies i que no són malalts mentals. Simplement per una qüestió quantitativa: hi ha molts més ulcerosos i cardiòpates que malalts mentals greus

Estadísticament parlant, els actes de violència comesos per malalts mentals són inferiors a les comeses per la població general, per qualsevol de les persones anomenades normals. Però el mite de la violència en el malalt mental està molt arrelat i constitueix un dels mites que la malaltia mental pateix. La malaltia mental està estigmatitzada, se li té uns prejudicis molt profunds, i aquest estigma provoca la marginació i l'aïllament del malalt.

Quan hauria de ser tot el contrari: el malalt mental necessita, per al seu tractament i per a millorar la seva qualitat de vida, el poder integrar-se en la societat com un ciutadà més. Aquesta és una condició indispensable per a poder millorar i superar les dificultats que la malaltia mental li causa.

Combatre l'estigma entenent que la violència no és propi de la malaltia mental i que un malalt mental pot realitzar una vida normalitzada en la comunitat, depèn dels petits gestos quotidians de cadascú de nosaltres, en la convivència diària, en l'àmbit de les famílies, de les Administracions i en el de les associacions ciutadanes.

En tots els espais de la comunitat s'hauria de fer un esforç de normalització de la convivència, i d'acceptació de certes diferències o discapacitats que, per exemple, el malalt mental presenta, com diversos altres col·lectius de persones amb algunes dificultats i que la societat els és més tolerant.

Aprendre amb les diferències, enriquir-nos amb les diferències. Aquest hauria de ser el nostre objectiu.

Això és el que els malalts mentals necessiten per recuperar la seva dignitat.

Dr. Guillem Homet Mir