Tot el temps del món

1.  És freqüent escoltar que per sortir-se'n d'algun problema, d'alguna ensopegada, d'alguna crisi, el que cal és deixar passar un temps. Que cal un temps per superar-ho, per pair-ho i fins i tot, per oblidar-ho. “El temps ho dirà”, “el temps ho redreçarà tot al bon camí”

Però és capaç el temps, per sí sol, de resoldre aquests entrebancs de la vida quotidiana i també, algun dels nostres problemes seriosos i greus? O be és el pas del temps que obra un espai on es fa possible una paraula, un gest, un recolzar, una reflexió, un poder anar relligant i reconduint les coses que la situació de crisis ha malmès?

2.  Molt sovint actuem com si la vida passés en un sol moment, com si el temps estigués a punt d'acabar i tot s'hagués de fer en un instant. Mogut per la pressa, per la urgència, res pot esperar, per la urgència, res pot esperar, res pot prendre el seu temps.
El temps seria un be escàs i no es pot malgastar.

Empesos per la immediatesa, tot acaba sent fràgil i efímer.
Per contra, en altres situacions actuem com si disposéssim de tot el temps del món, com si les intencions i decisions poguessin ser ajornades indefinidament, com si per endavant tinguéssim tota l'eternitat. L'eternitat, allà on es podria perdre el temps ja que disposaríem d'una cabal inesgotable. Res a marcar el començament ni la fi de les coses.

3.  I és que no hi ha un sol temps, hi ha varis temps: el temps s'estira i s'arronsa segons el rellotge de cadascú.
A vegades passa molt ràpid, abans que ens n'adonem ja no hi és, ha passat la tarda, ha passat el mes, ja no sentim la falta d'algú, allò ja no ens preocupa. I a vegades no s'acaba mai, com si s'aturés, tot es fa llarg, les coses s'arrosseguen.
El temps passa en la mida justa i necessària per a que cadascú de nosaltres pugui entendre i comprendre, pugui anar compassat amb allò que li commou, allò que li pot fer plorar o riure. El temps que cadascú ha de prendre per decidir una cosa i no una altre, el d'estar amb algú, el de fer quelcom. El temps per a resoldre una dificultat, per a vorejar un conflicte, per a enfrontar-se a una crisis. Aquest temps particular que permet relligar o sostenir, matissar i articular.
Aquest temps que és només nostre i que es mesura amb els centímetres de la nostra vida, amb les disponibilitats de les nostres forces.
Aquest temps de reflexió, de pausa, de posar les coses en net, d'obrir les finestres, de ventilar els racons més ombrívols; aquests temps on un pot anar tor sol o be en companyia, en un tractament, en un ingrés. Aquesta pausa que pot permetre capgirar les coses, fer una cabriola i passar situar-se d'una manera diferent en front de la vida.

4.  En el joc de bàsquet, es pot demanar varies vegades, en mig d'un partit, el que s'anomena un “temps mort”: el joc s'atura i els jugadors es reuneixen al voltant del seu entrenador per parlar sobre el discórrer del partit , del que no va be, del que cal canviar, del que esta impedint un millor rendiment. Durant el “temps mort” només el temps cronomètric del partit s'atura. Tots els altres temps continuen:  el dels jugadors, el de la graderia, el de l'àrbitre. Aquest “temps mort” pot permetre una reflexió, un canvi de ritme. Pot permetre rebaixar les tensions o escalfar els ànims, recuperar la tranquil·litat o proporcionar un major grau d'implicació de l'entorn, pot permetre reordenar els esforços i augmentar les possibilitats d'èxit.
És important saber que, a vegades, un pot necessitar un “temps mort” al llarg de la vida per poder continuar jugant. Un “temps mort” que nogensmenys, està ple de vida.

5.Fernando Pessoa, poeta portuguès, deia que “en el present hi és tot el passat i tot el futur”. En aquest sentit, el present està ple de temps, ple del nostre temps, en el present està tot el temps del món, el nostre propi món.

Guillem Homet
Director Mèdic CTM
(escrit l'any 2001)