El treball com a eina rehabilitadora en salut mental

Al llarg de la història de l'atenció sanitària, les malalties mentals han estat molt lligades a la cronicitat, per tot el que la malaltia malmet, i a tot el que es desplega davant la cronicitat: l'aïllament i la custòdia. A la vegada, aquest desplegament ha estat font de més cronicitat, de més incapacitat, de marginació i de manca d'autonomia. L'adveniment de nous recursos terapèutics i assistencials va introduir un canvi molt important en l'abordatge de la malaltia mental, especialment en les seves formes agudes i en l'apaivagament dels símptomes i, en l'àmbit assistencial, amb la fi de les institucionalitzacions més dures. Però la cronicitat, amb el que comporta de limitació i pèrdua amb les dificultats d'integració social que això genera, agreujades pel prejudici social que la malaltia mental encara manté, continua travessant el malalt mental i incidint en la seva qualitat de vida. Possiblement, la cronicitat generada per la malaltia mental continuï a causa de les seves pròpies característiques: evidentment el que cal és millorar el seu abordatge i minimitzar els efectes cronificadors que tota assistència pot contenir. La psiquiatria comunitària que en els últims anys s'aplica en la xarxa assistencial pública, planteja un canvi en els objectius i en les tècniques terapèutiques. Aquests nous objectius exigeixen la incorporació de diferents disciplines, ja no exclusivament la mèdica. Això posa de manifest que no és suficient l'abordatge mèdic psiquiàtric, sinó que cal tenir en compte els components psicològics i socials de la malaltia mental. No es tracta només d'objectivar la curació en el sentit que la medicina suposa, sinó que es tracta de prendre cura del malalt. 

No un prendre cura d'un incapacitat, sinó prendre cura d'aquest conjunt de necessitats que es situen en la intersecció de les diferents disciplines, i tenint com a objectiu final l'autonomia del pacient, la integració social i la millora de la seva qualitat de vida. El tipus d'evolució i el pronòstic global de la malaltia depèn del tipus d'atenció que se li doni. És freqüent sentir que determinats psicofàrmacs milloren la integració social i la qualitat de vida del pacient. Però aquesta visió que prima els aspectes biològics sobres els demés, a modus d'una pretesa omnipotència de la psicofarmacologia, el que pot estar fent és generant una nova cronicitat. Aquest nous crònics són pacients no institucionalitzats però vinculats a serveis de salut mental, medicats i amb poca simptomatologia activa però igualment empobrits, sense cap activitat i carents de plans rehabilitadors. La pràctica assistencial que no incorpori aquest prendre cura i que mantingui únicament controls llunyans i ritualitzats, amb polimedicació o bé medicacions de pot i visió estrictament mèdica, pot estar generant cohorts de nous crònics, que tot i que no coneixen la institucionalització custodial poden mantenir un estil de vida aïllat i progressivament empobrit. L'atenció en la comunitat en canvi incorpora tot allò que s'entén per rehabilitació, des de la recuperació de les habilitats primeres fins a les eines necessàries per a recuperar una autonomia i una bona qualitat de vida. Aquests nous objectius identifiquen la psiquiatria en la comunitat, com a concepte i com a pràctica assistencial. Amb unes tècniques precises que contemplin aquells aspectes necessaris per a una integració social: l'àmbit de la possibilitat de mantenir relacions socials, de la necessitat de mantenir un habitatge digne, de la possibilitat de mantenir una activitat productiva per a ell mateix o incorporada a la societat com poden ser les diferents formes de treball, amb més o menys protecció, i la possibilitat de disposar d'uns mitjans de subsistència. Aquest conjunt de tècniques rehabilitadores posades al servei d'un contínuum assistencial amb la resta d'intervencions terapèutiques, configura una atenció conseqüent amb uns objectius integradors. El treball o tasques assistencials que giren al voltant de l'activitat laboral han estat presents quasi sempre en l'atenció al malalt mental. En la darrera meitat del segle, en la quasi totalitat dels antics Hospitals Psiquiàtrics es van multiplicar els anomenats tallers de labor teràpia o ergoteràpia que pretenien la recuperació d'habilitats i la incorporació del malalt mental en una pràctica laboral. Però, absents o minvats d'objectius de desinstitucionalització i d'integració social, aquestes pràctiques es restringien a activitats repetitives i estereotipades, sense un sentit en un projecte terapèutic global. La rehabilitació psicosocial, i en ella la rehabilitació laboral, pren sentit en un conjunt de mesures que tinguin com a objectiu la integració social del malalt mental i la millora de la seva qualitat de vida. La rehabilitació laboral, és a dir, les diferents vessants de la rehabilitació que tenen el treball com a eix, es diferencia de la recuperació d'habilitats primeres, cognitives o funcionals, familiars o socials que altres aspectes de la rehabilitació posseeixen. Evidentment, molts aspectes de la rehabilitació s'imbriquen i molts només són possibles de forma complementària i a vegades concomitant. Però l'activitat laboral implica aspectes personals i socials molt importants i vertebra part important de la vida de qualsevol ciutadà. Perquè es tracta de crear les condicions de ser un ciutadà normalitzat amb totes les contradiccions que això també suposa. Però que és condició d'integració social, en aquesta societat nostra. En el imaginari social, treball és productivitat, integració, dignitat, utilitat, capacitat, profit i, a la inversa, no treballar és incapacitat, marginació, minusvàlua, dependència, malaltia, indolència, llevat quan aquest no treballar s'associa a algun privilegi de classe. Tots aquests elements estan en joc en l'estigmatització del malalt mental i, per tant de retruc, també presents en la pròpia autovaloració i autoestima. En el treball també es suposa mitjà d'obtenir autonomia econòmica i per tant independència, matisació de les cures, possibilitat de decidir per si mateix, de triar, de tenir accés. També elements que estan en joc en la rehabilitació del malalt mental. Per una altra banda, en el treball, a més de suposar-se, es requereix una disciplina, un rigor, un saber fer, unes habilitats, una responsabilitat, un rendiment, una disponibilitat. L'adquisició d'aquests punts formen part del procés de recuperació d'allò que la malaltia ha malmès o ha impedit adquirir. El treball, finalment, possibilita l'accés a una vida social i d'intercanvi, accés a una família, a una simetria amb la resta de la ciutadania. És cert que no tots els malalts mentals poden accedir a un mateix nivell de treball: cal una gradació que va des de la formació fins a la complexitat i rigorositat que exigeixen la seva realització. I aquí parlaríem de les diferents possibilitats, quant a recursos rehabilitadors, que han anat desenvolupant la Fundació Privada Molí d'en Puigvert i la Comunitat Terapèutica del Maresme. Mes enllà dels processos rehabilitadors que des dels diferents recursos s'han anat creant, sigui el Programa PSI (programa de seguiment individualitzat), objectiu del qual és el disseny d'un projecte de vida al pacient que incorpori la família, entorn social, recursos sanitaris i socioassistencials i passant pel Centre de Dia, objectiu del qual és la gestió del procés rehabilitador, la recuperació de les habilitats primeres perdudes i el treball sobre la família (des de la llar amb suport fins a la llar residència), en el camp específic del treball comptem amb: l'Oficina Terapèutica Laboral, que inclou l'ensinistrament en tècniques de recerca de feina en el món Laboral normalitzat, prospecció d'empreses per a un treball protegit i la inserció o manteniment de llocs de treball. Els diferents recursos de capacitació i formació en l'àmbit laboral (Itínere, Serveis Prelaborals) i les diferents modalitats de treball protegit constituïts en Centres Especials de Treball. Aquest conjunt de recursos diversificats poden permetre ajustar més l'oferta a les necessitats del malalt, si hi ha un rigorós procés d'establir criteris d'inclusió i d'avaluació de l'activitat realitzada i de l'activitat més adient. Quan més ampli sigui el ventall menys s'ha d'adaptar el malalt a les característiques de l'oferta. Finalment, cal parlar de  la importància que suposa l'acceptació del malalt mental per part del teixit social, per part de la ciutadania. El malalt mental està encara estigmatitzat i en això hi col·laboren els mitjans de comunicació, la literatura, el cinema.. La malaltia mental és associada sovint a la violència, a incapacitat, a baix rendiment i a irresponsabilitat. Cal sensibilitzar la societat civil i les Administracions que el malalt mental pot conviure, treballar i participar, com a un ciutadà més, en la vida quotidiana de la comunitat. El que necessita és oportunitats i tolerància per a poder fer-ho. I d'una manera normal.