Blog

La CTM participa activament en un seguit d'activitats, us deixem algunes de les propostes interessants d'aquest dies:

El dia 5 d'octubre tindrà lloc la inauguració a Premià de Dalt d'una nova botiga gestionada per la Fundació Privada el Molí d'en Puigvert, “Fora de Sèrie”. Tindrà lloc a la les 18'00 h a la Plaça de l'Ajuntament.

Aquest any també volem celebrar el Dia Mundial de la Salut Mental. Ho farem amb una Jornada de Portes Obertes el proper 11 d'octubre, on actuarà l'Orquestra de la Bona Sort.

El proper 31 d'octubre a les 21.00, l'AVAH organitza una revetlla-sopar amb l'actuació de 7 grups musicals, que amenitzaran la vetllada amb música de ball en viu de tots els estils i per a totes les edats.

Al llarg de la història de l'atenció sanitària, les malalties mentals han estat molt lligades a la cronicitat, per tot el que la malaltia malmet, i a tot el que es desplega davant la cronicitat: l'aïllament i la custòdia. A la vegada, aquest desplegament ha estat font de més cronicitat, de més incapacitat, de marginació i de manca d'autonomia. L'adveniment de nous recursos terapèutics i assistencials va introduir un canvi molt important en l'abordatge de la malaltia mental, especialment en les seves formes agudes i en l'apaivagament dels símptomes i, en l'àmbit assistencial, amb la fi de les institucionalitzacions més dures. Però la cronicitat, amb el que comporta de limitació i pèrdua amb les dificultats d'integració social que això genera, agreujades pel prejudici social que la malaltia mental encara manté, continua travessant el malalt mental i incidint en la seva qualitat de vida. Possiblement, la cronicitat generada per la malaltia mental continuï a causa de les seves pròpies característiques: evidentment el que cal és millorar el seu abordatge i minimitzar els efectes cronificadors que tota assistència pot contenir. La psiquiatria comunitària que en els últims anys s'aplica en la xarxa assistencial pública, planteja un canvi en els objectius i en les tècniques terapèutiques. Aquests nous objectius exigeixen la incorporació de diferents disciplines, ja no exclusivament la mèdica. Això posa de manifest que no és suficient l'abordatge mèdic psiquiàtric, sinó que cal tenir en compte els components psicològics i socials de la malaltia mental. No es tracta només d'objectivar la curació en el sentit que la medicina suposa, sinó que es tracta de prendre cura del malalt. 

1.  És freqüent escoltar que per sortir-se'n d'algun problema, d'alguna ensopegada, d'alguna crisi, el que cal és deixar passar un temps. Que cal un temps per superar-ho, per pair-ho i fins i tot, per oblidar-ho. “El temps ho dirà”, “el temps ho redreçarà tot al bon camí”

Però és capaç el temps, per sí sol, de resoldre aquests entrebancs de la vida quotidiana i també, algun dels nostres problemes seriosos i greus? O be és el pas del temps que obra un espai on es fa possible una paraula, un gest, un recolzar, una reflexió, un poder anar relligant i reconduint les coses que la situació de crisis ha malmès?

2.  Molt sovint actuem com si la vida passés en un sol moment, com si el temps estigués a punt d'acabar i tot s'hagués de fer en un instant. Mogut per la pressa, per la urgència, res pot esperar, per la urgència, res pot esperar, res pot prendre el seu temps.
El temps seria un be escàs i no es pot malgastar.

Incorporar en el ideari de la nostra pràctica assistencial a la salut mental comunitària és voler clarament transcendir la dimensió individual i plantejar-se que l'objectiu és també la dimensió  col·lectiva.

Assenyalant una singularitat: el col·lectiu, que seria el propi de la salut pública, però en la vessant comunitària, que és la dimensió col·lectiva en relació, és a dir, la que considera els vincles de les persones, els vincles dels uns amb els altres.

Els vincles son particulars per a cada comunitat. No serveixen les mateixes intervencions  per atendre pacients de qualsevol indret que fer-ho al Maresme, per exemple.

En ocasiones, “la vida que se le había hecho extraña” como recita Gabriel Ferrater en un verso de “In memoriam” conduce a las personas a leer poesía. Porque la poesía nos puede llevar a ese otro lugar de la vida que, por cierto, es donde también transita la psicoterapia.

Se me ocurre iniciar así esta pequeña reseña de la reciente traducción al castellano del libro de Francesc Tosquelles,  “Función poética y psicoterapia”,  que tiene como subtítulo “una lectura de In Memoriam de Gabriel Ferrater”.

Escrita por el que fuera psiquiatra, psicoanalista, activista político, militante de la transformación de la atención psiquiátrica ya desde la Guerra Civil española y luego uno de los impulsores de la Psiquiatría de Sector francesa, país donde se refugió tras la guerra. Tosquelles arma la psicoterapia institucional para desvelar los mecanismos que subyacen en las instituciones psiquiátricas, su lógica interna, para finalmente subvertirla, y poner de manifiesto aquello que conduce a la cronicidad de ingresados y de tratantes. Pero más allá de todo esto, que no es poco, Tosquelles era un hombre de cultura y un “agitador” en el campo de las ideas, es decir, un maestro. Pese a que seguramente no le hubiese gustado este apelativo.

En la conferencia central de las Jornada, el amigo y psiquiatra francés Jaques Tosquellas disertó sobre el lugar del hospital de día en el conjunto de recursos necesarios para la atención a la salud mental y especialmente en la red pública francesa, es decir, en el contexto de una psiquiatría de sector. Hizo un repaso a la importancia que supuso la reforma psiquiátrica francesa, a finales de los años cuarenta y década de los cincuenta, con la territorialización de los dispositivos y la transformación de los grandes hospitales psiquiátricos a partir del análisis y cuestionamiento de su dinámica institucional, por un grupo de psiquiatras liderados por su padre, Francesc Tosquellas, psiquiatra catalán que iniciara en el Instituto Pere Mata de Reus un movimiento de cambio en el entender los objetivos y las maneras en una institución de atención a enfermos mentales. Tras la guerra civil, Francesc Tosquellas marchó a Francia donde continuó su trabajo y propició que aparecieran las bases de la llamada psicoterapia institucional en el contexto de una psiquiatría de sector.

Aquesta aparent paradoxa de concebre un poema amb aquests ingredients, la claredat, la sensatesa, la lucidesa i l'apassionament i fer-los quallar en una sola paraula, divertiment, fa palès la diversitat d'elements presents en un poema, la seva fondària i amplitud, el seu calat. El resultat ha de ser necessàriament allò que mou i commou les persones, que és de l'ordre de les seves emocions. I , per tant, delatant la complexitat del subjecte.

La Comunitat Terapèutica del Maresme ha anat traçant, en aquests trenta-cinc anys que ara es commemoren, una història, podríem dir, singular.
Singular en els seus començaments, singular en el seu discórrer i en el que és en el dia d'avui.

Va sorgir just abans del procés de destrucció d'un model centrat en el manicomi i va participar en el procés de construcció d'un model centrat en el treball en la comunitat. És a dir, va sorgir en la intersecció d'un destruir el que hi havia i el construir alguna cosa de nou en el seu lloc.
Érem només un grup de professionals sortits d'experiències diverses però que teníem en comú la disconformitat amb el que existia i la necessitat d'oferir una atenció alternativa.

Aquests són temps difícils i l'àmbit de l'atenció pública a la salut no s'escapa pas. Caldrà veure en quina mesura i ponderació. L'atenció a la salut mental ha estat, des de sempre es podria dir, el sector més menystingut de la sanitat. Abans, per no tenir un lloc en l'espai dels recursos propis de la salut: era més aviat un tema de beneficència social.  Més tard, quan se li va reconèixer la pertinença, no acabava de trobar-s'hi,  tant per vacil·lacions del propi sector com per que no se li concedia estatus d'igualtat en el repertori assistencial. Darrerament, anava en el bon camí de mantenir una certa singularitat i amb intencions de compassar el pas amb la resta de l'atenció sanitària. Si hi han restriccions pressupostàries esperem que respectin aquest decalatge històric per tal de que l'atenció a la salut mental no perdi el pas de manera irreparable. 

Força vegades el perfil d'unes muntanyes o el contorn capriciós d'una gran roca semblen formes humanes i sovint, d'aquest fet , hi guanyen el nom.  I, habitualment,  va incorporada una llegenda.
Aquestes formes poden ser molt o poc nítides, molt o poc visibles, depenent des d'on es miren  o depenent de les vicissituds del temps. També de la intencionalitat de la mirada. Inclús, des d'un altre indret no massa llunyà, des d'una altre vessant o en un altre moment del dia son difícils de veure o simplement no es poden veure. O bé,  no es deixen  veure, qui sap?.  Inclús, per aquest motiu, poden arribar a tenir un altre nom.