Comunitat Terapèutica del Maresme
serveis salut mental | salutmental.cat

Encara no té nom

01 de febrer de 2012

La Comunitat Terapèutica del Maresme ha anat traçant, en aquests trenta-cinc anys que ara es commemoren, una història, podríem dir, singular.
Singular en els seus començaments, singular en el seu discórrer i en el que és en el dia d'avui.

Va sorgir just abans del procés de destrucció d'un model centrat en el manicomi i va participar en el procés de construcció d'un model centrat en el treball en la comunitat. És a dir, va sorgir en la intersecció d'un destruir el que hi havia i el construir alguna cosa de nou en el seu lloc.
Érem només un grup de professionals sortits d'experiències diverses però que teníem en comú la disconformitat amb el que existia i la necessitat d'oferir una atenció alternativa.

En aquell nou model que emergia, una comunitat terapèutica era un recurs compatible, per no dir el règim d'hospitalització més adequat. Poc després, va aparèixer la necessitat de crear altres recursos per permetien una atenció més ampla a la salut mental en el territori del Maresme, sense tenir, al seu darrera, l'hospitalització d'un gran Hospital Psiquiàtric.
Vàrem triar la consigna “la llibertat és terapèutica” que era de l'experiència basagliana a Trieste. Evocava dues intencions: treure els pacients ingressats al manicomi i donar-los la possibilitat de retornar al seu entorn originari, amb un projecte terapèutic.

Quan la Comunitat Terapèutica del Maresme, aleshores Comunitat Terapèutica de Malgrat, es va incorporar al primer pla de la Reforma Psiquiàtrica a Catalunya com a recurs d'atenció pública a l'any 1981, érem vint-i-sis professionals. Abans, en els seus inicis, érem encara molts menys.

Avui, trenta-cinc anys després, en som més de cent vint. Comptant també els que treballen a la Fundació Molí d'en Puigvert, som més de dos-cents.
Parlar d'aquesta història i d'aquesta singularitat és complex. És clar que, com bé diu de Lucca, “qui forma part d'una història està enredat en el seu interior”. Per aquest motiu, ens és fàcil perdre la brúixola i confondre els camins, les referències i poder destacar fets i situacions remarcables sense perdre objectivitat.

Difícil apuntar si el que ens ha empès, tot aquest temps, ha estat els moments de més lucidesa o bé la determinació del treball més quotidià; si el moment d'haver pres riscos o bé el contrari, d'haver estat continguts i curosos; si els moments d'expansió o els de contracció; o bé, tot plegat o una cosa darrera l'altre o qui sap. Veient-ho ara, el que sí creiem que estem d'acord és que el tret comú de tots aquests anys ha estat anar “facilitando los imposibles”, com diu en Don Quijote. És a dir, tornant creïbles els impossibles. Perquè era un impossible que un grup de professionals, sense pertànyer a cap institució, pogués iniciar un projecte d'aquesta mena i guanyar-se un lloc entre els altres proveïdors de salut del Maresme, quasi tots ells d'un volum molt superior a nosaltres o bé proveïdors dependents directament de l'Administració.

Altre impossible era crear, gestionar i anar creixent com a empresa sanitària i essent una cooperativa de treballadors.

Un altre impossible, iniciar i seguir oferint una atenció centrada en el pacient com a subjecte, amb vocació comunitària i objectivant la inserció social, amb una coherència interna. I també crear eines innovadores terapèutiques i de lluita contra l'estigma de la malaltia mental.

També un impossible, crear i gestionar una Fundació amb un Centre Especial de Treball, basada en diferents línies d'activitat per a la inserció laboral dels malalts mentals, que aplegués tants treballadors.

Un impossible era establir i seguir sostenint relacions de col·laboració prou significatives amb tots els altres proveïdors de salut, d'assistència social, judicial, etc. del territori.

També un impossible, haver assolit un lloc de respecte amb les institucions ciutadanes i les Administracions locals, arribant a esser un interlocutor autoritzat .

Un impossible era, finalment, haver-se desplegat amb un seguit de recursos pel territori del Maresme, pas a pas, tenint i obtenint veu en diferents organismes i havent organitzat i participat en innumerables fets i activitats, on som una referència territorial.

Haver facilitat tots aquests impossibles és el que fa possible que es commemori el 35è aniversari de la Comunitat Terapèutica del Maresme i es fa inaugurant una ampliació de la Clínica Arenys de Munt, lloc d'hospitalització de subaguts, que ha suposat un gran esforç en tot ordre.

Crec que tots els que treballen en la Comunitat Terapèutica del Maresme se senten partícips d'aquests trenta-cinc anys. Inclús els més joves i els que s'han incorporat recentment. A ells els hi tocarà continuar aquest projecte. Si és cert el que també diu Don Quijote, que “Cada uno es hijo de sus obras”, finalment, tot el que hem fet és part de nosaltres o, més aviat, nosaltres som part del que hem fet. Tot cobra sentit en l'objectiu de donar atenció pública a la salut mental en el Maresme. També és un impossible seguir creient que “la llibertat és terapèutica”. La consigna és vigent en la mesura en que dona primacia a la presència del subjecte en la nostra acció.

I, finalment, és un impossible poder acceptar que possiblement, per a molts professionals i pacients, ara és més vigent la formulació de Clarice Lispector:

“La llibertat és poc. El que jo desitjo encara no té nom” .

Guillem Homet
Director Mèdic
2012

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

  Notificació via correu electrònic dels nous comentaris
CTM Salut Mental es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i dialeg.